El Gitano de Balaguer
Cuándo
queráis (maqueta)
La máquina de ensolfatar (01)
Bufador (03). Santos Traficante-K Industria
Joan Porta va néixer fa 37 anys.
Ha exercit de vagabund a València i de mariner al iot d'un milionari.
Superada aquesta etapa es va transformar en el cantautor canalla El Gitano
de Balaguer i va enregistrar la maqueta Cuándo queráis.
Al film Pau i el seu germà n’apareixen dos temes. L’any
2001 va enregistrar a Cuba el seu primer disc, La máquina de ensolfatar
i ara publica Bufador
Introduir-se en l’univers d’El
Gitano de Balaguer és un d’aquells viatges que o bé
repugnen d’entrada o bé enganxen per a una bona temporada.
I, si no, que ho preguntin al periodista Javier Ordovás del programa
Diario Pop de Radio 3, que, seduït pel seu desvergonyiment, li va
gravar als estudis de l’emissora la primera maqueta, que contenia
temes com Me paso al jaco i La granja de flay mobil.
Era l’any 1998 i El Gitano de Balaguer era un personatge ubicat
entre la mala llet i la falta de pèls a la llengua de Robe Iniesta,
l’originalitat d’Albert Pla i la toxicitat i la fragilitat
psíquica de Manolo Kabezabolo. Després, l’any 2001,
va marxar amb la seva guitarra i la banda, El Combo del Marqués
de Sàrries, a Cuba, indret on va néixer La máquina
de ensolfatar, un divertit i descarat experiment amb músiques de
connotacions rockeres que exaltaven les seves estades en psiquiàtrics
(Dr. Celda) i les drogues (Fúmate un canuto de esos
del bar de al lado del California i Carajillo, canuto y raya). Amb
tot, la maduresa com a cantautor underground, descarat, rebel, políticament
incorrecte, arriba amb el seu segon treball. Bufador és una col·lecció
de deu cançons que sintetitzen, en poc menys de trenta minuts,
tot el que és actualment El Gitano de Balaguer: Un provocador aficionat
a les substàncies il·legals que aflora a El perico
i Colorao; un cantautor de lletres punks com a Mecagondeu
i a Híncala; un descregut que fa una sàtira tremendament
divertida de Manu Chao a El boig del parado i un entranyable
personatge de món que també pateix Mania persecutòria.
Pel que fa a la música, El Gitano de Balaguer també ha sabut
agafar el millor dels seus anteriors experiments i sintetitzar-ho gràcies
a una producció més que acceptable. Hi sona de nou la música
d’arrel nord-americana, però acompanyada de sonoritats caribenyes,
i s’atreveix amb arranjaments de jazz. Però que ningú
es pensi que El Gitano de Balaguer fa apologia de les drogues i la mala
vida. Ell explica des de la seva innocència genial les seves vivències,
allò que li passa pel cap, allò que ell, que és qui
firma les cançons, vol explicar. Tot un retrat costumista de la
mala vida. I què?! Ningú ha matat cap boig després
d’haver escoltat El boig de la ciutat de Sopa
de Cabra, oi?
Rock
& Classic de l'Avui. 22/10/03
|