Els Brams

Amb el rock a la faixa (92). A-Vis. Sarrià

Ni un pas enrera! (93). Al.leluia Records

La Diplomàcia de la Rebel.lia (94 ). Maxi.

Cal Seguir Lluitant (95). Al.leluia Records

Els Brams al Liceu (97). Al.leluia Records

Nena de Nicaragua (98). Al.leluia Records

Tot és Possible (99). DiscMedi

Aldea Global (01). DiscMedi

Energia (03). DiscMedi

Sempre més (05). DiscMedi

Els Brams... berguedans i impresentables. Són els Negu catalans. Es van fer famosos ara fa sis anys amb un munt de cançons de festa l'al·legat ecologista Som a Girona, Espera'm assegut o l'últim tirabol; però sobretot destacava El President. Aquesta divertida cançó on parodiaven a l'omnipresent déu Pujol és la que realment els va fer famosos arreu.

Però ja com Brams-Segona Assemblea es veu una clara evolució del seu estil i es mouen cap a l'ska i el punk-rock això sí... de qualitat!. El motiu de les seves lletres és clar: independència, socialisme i festa, preferentment amb grans dosis d'alcohol.

Els propis membres de la banda apunten que no fou fins al tercer disc, Cal Seguir Lluitant, que tingueren definit el seu estil musical característic. Es doncs aquest el disc de la seva consolidació i, especialment gràcies a la impressionant cançó del Segi Valero Vull per demà en pro d'una terra lliure i verda. Altres cançons claus són El dia dels Innocents, parodia de com els poders fàctics espanyols muntaren la operació 23 de febrer per tal de mantenir l'unitat de la Península o Massana.

Inici de Càstig al Fetge, Herbes i Fermentats o l'al.legat antiracista Moros i Cristians són altres de les cançons que demostren contundentment no tant sols la defensa estoica dels seus principis però alhora la seva qualitat musical. Com a anècdota l'altament suïcida i arriscada cançó Quan t'imagino cagant i la cançó Popular infantil.

Brams al Liceu és el seu disc en directe. En aquest disc s'incorporen nous membres a la banda i cal reconèixer que aconsegueix un directe espectacular i impecable, molt superior al que ens té normalment acostumats. En aquest treball incorporen a més cançons inèdites com l'antipolicial Sant Jordi 1985 o La Pesta Blava, cançó expressament dedicada al Lizondo, mort aquell mateix any i que els va fer guanyar-se l'odi blaver a València. Només esmentar la sublim presència del Pau Riba al tema Inici de Càstig al Fetge amb que conclouen aquest concert enregistrat a l´Hospitalet.

Aquest mateix any la banda berguedana ha tret al mercat el seu darrer treball Nena de Nicaragua on són patents les influències que han recollit durant el seu darrer viatge a l'América Central i el seu acostament a l'ska. La millor cançó d'aquest darrer treball... Guanyarem.

Si no has sentit cap dels seus discos, et recomano sincerament que et facis amb Brams al Liceu; si d'altra banda t'agraden les rareses sempre pots buscar el seu maxi La Diplomàcia de la Rebel.lia-Bihurkeriaren Diplomatzia amb la col.laboració dels Negu Gorriak, hi trobaràs el Fermin cantant en català i el Titot en euskara...

Després del Nena de Nicaragua i el seu viatge d'un mes i mig per les Amériques, els Brams es separen d'Al.leluia Records donat que la discogràfica s'ha especialitzat en el referent sixties i ells es troben fora de lloc. Ara ja sota el segell DiscMedi, acaben de treure el seu darrer treball Tot és Possible.

En aquest suggerent treball on la producció està molt més vigilada que en darrers treballs, els Brams s’han mogut cap a un estil més calent, skatalític, reagge i caribeny del que ens tenien acostumats; com ell diuen és un disc molt més sabrosón. Fins i tot podràs trobar soca i certes peces que et recordaran els Doctor Calypso o els Rage against the Machine a Moltes Gràcies.

El que si que no ha canviat pas són la temàtica de les seves cançons. Tretze cançons que són un atac directe contra la injustícia i la dissidència culpables de la situació deplorable en que es troba, al seu parer, Catalunya i el món actual. Això sí, aquest cop juguen amb lletres menys viscerals però més madures i, si és possible, crítiques alhora que la banda intenta potenciar i treure més partit de la veu del Titot jugant amb melodies més suaus i calents. Defectes? s'ha criticat una mica la producció del Dennis Herman que pot haver estovat una mica el só innat del grup berguedà.

Posat a analitzar crítiques, aquest cop la banda del Titot es concentra gairebé obsessivament, en tot el que va ser i representa aquella generació de la transició i del seny que tant somniaven i que amb tant poc s’han conformat. Temps de decadència, Sóc d’un país i No sen’s fondrà el somni en són un clar exemple. Es tracta de bastir el somni amb tots els colors i no pas sols amb el roig i el negre, els de la lluita.

Les cançons singles de Tot és Possible són clares: Fuig amb mi, Brindis, L'home del Kigall i, com no, De Bar en Bar que sense dubte es convertirà molt aviat en la banda sonora habitual de tots els Bars del Rotllo de Salses a Guardamar. Bars i gent (la gent del rotllo) als qui precisament dediquen aquest treball. Els Brams, un grup certament compromès!

Aldea Global és, sens dubte, un dels millor discs de Brams fins el moment. Un treball pamfletari com ens tenen acostumats, sense donar mitges voltes per dir el que és clar com demostra la cançó Portugal deixant ben palès quina és l'autonomia que ens cal. El disc però es fundamenta bàsicament en lletres que s'adrecen com un punyal contra la globalització a la que estem sotmesos. Tal com el descriu el mateix Titot: 'el disc no és un tractat sobre com afrontar aquesta globalització però sí que pretén ser un crit a l'organització'. Si La guerra de la verdulera, la de tots/es, seria fàcilment el hit d'un disc rodó, Autoodi seria probablement una de les cançons més punyents i corrosives dels berguedans. Un 9 sobre 10 i, el que és millor, han millorat molt el directe, una de les seves assignatures pendents.

El 2003 és l'any d’Energia, un disc rodó! totes i cadascuna de les seves cançons és contundent en el seu missatge, un missatge guarnit amb unes melodies i ritmes més madurs i millor acabats. L'estructura del treball és la tradicional dels Brams: la combinació de peces polítiques punyents i àcides cançons divertides. Dins la categoria de temes polítics destaquen No teniu prou acer, Cap mala pensada o Energia i, sobretot, Rojo-separatista en la seva més clàssica línia i on destaca la veu del guitarra David Rossell als cors. Ploramiques ens recorda massa la cançó 11-09-01 dels Inadaptats. És definitivament un disc ple de sorpreses com el bonus track.

Els Brams ja han decidit plegar. Després de gairebé catorze anys, la decisió del grup de Berga ve donada no per un esgotament de la proposta sinó per tancar una etapa de la millor manera possible. En paraules del seu líder, Francesc Ribera Titot: «Estem en el millor moment que hem tingut, en els dos darrers anys hem fet més concerts, ha vingut més gent i som més coneguts que mai, i volíem recordar places, pavellons i camps de futbol plens.» En un comunicat del grup no amaguen que el fet de ser l'última gira dels Brams els causa «tristesa», però recorden que sempre havien volgut «plegar amb dignitat».

El comiat s'ha imposat a causa de l'interès dels membres del grup de cercar «altres eines d'expressió fora dels Brams», que en el cas del seu líder i cantant, Francesc Ribera Titot, té a veure amb projectes com el grup Mesclat. Abans de desaparèixer, però, aquest cap de setmana el grup ha iniciat una gira fins al desembre, amb un últim concert com a colofó previst per a l'abril del 2005. El resultat ha estat un magnífic dvd que us recomanem. Llarga vida als Brams.

Contacte: Plural (93 2173658) · plural@wanadoo.es